itf & bachi block

Com ja us vaig explicar fa poc, el prestigi derivat d’aquest blog i del premi Mr. Bromista de Batxillerat no hem deixa fer vida normal. Per seguretat, no puc anar a comprar el pa com una persona normal perquè la gent se’m tira a sobre demanant-me autògrafs i fotos. Porto un any sense menjar pa. La vida del famós és dura... què hi farem. Suposo que a Jesús també li devia passar una mica el mateix.

Secció d’agraïments. Podria donar gràcies a la família, als amics, als comentaristes, als lectors... però què cony. Hem dono les gràcies a mi per ser tan bo i escriure coses tan ben escrites que no seran igualades per ningú en els pròxims segles. Dintre d’uns anys, el meu blog serà tan famós i important com la Bíblia ho és avui.

En definitiva, a la barra lateral dreta us he afegit els dos-cents articles que s’han publicat, dels quals només en salvo els 18 que he subratllat (un 9% de 200). La resta de posts podeu ignorar-los, criticar-los, discriminar-los i Carlos. Després d’aquesta broma que m’assegura un altre premi Mr. Bromista, aquest cop universitari, tanco el blog i me’n vaig al Lectura Obligatòria. Esperem que ens acompanyeu perquè, en realitat, aquest blog l’hem fet entre tots.

Ah! Se m’oblidava. Per demostrar el nostre èxit, hem sortit al carrer amb una gravadora per preguntar si la gent ens coneixia. Descarregeu-vos-el aquí:

Itf block.mp3

Moltes gràcies a tots i fins aviat!

Per ser taxista, has de ser un personatge especial. Suposo que deu ser vocacional, com ser àrbitre. Ahir vaig agafar un taxi perquè feia tard (gran error, vaig arribar encara més tard) i vaig sortir anonadado (m’encanta aquesta paraula) (m’encanta posar parèntesis). Anant al tema... Tots els taxistes són iguals o sempre em toca el mateix tio? Un andalús que porta vivint 30 anys a Catalunya i no sap parlar català, amb panxa “cervecera” i fumador compulsiu (ara amb la nova normativa, crec que ja s’ha acabat). El pitjor és quan se’t posen a parlar de política: “el Montilla sí será un buen presidente para Cataluña”, “Que pesaos los catalanes con esto de la nación”, “el Estatuto discrimina a los inmigrantes que en definitiva somos quienes aguantamos la economía del país”, “El Alcalde no tiene ni idea. Todo Barcelona está en obras”, etc.

Mentre ell va parlant sol, perquè tenen l’habilitat de preguntar coses i respondre’s a si mateixos, jo no trec l’ull de sobre el taxímetre. Crec que és l’aparell més odiat de la humanitat. Cada cop que avança un número penso en la ment malaltissa del seu creador. També hi ha una altra opció per distreure’s: escoltar Radio Teletaxi! Tota l’estona posen cançons fantàstiques de Bisbal, Bustamante, Andy i Lucas, el Arrebato, i més gitanades d’aquestes. Menció a part és la funda de boletes de fusta posades sobre el seient del conductor, que sempre penso que en comptes de fer-te un massatge han de molestar-te un ou. Clar que millor això que no la samarreta blanca posada allà...

Al final vaig acabar dient la mítica frase de “dejeme por aqui, que ya me va bien”, i vaig baixar a mig camí d’on havia d’anar perquè el meu cap, entre la xerrameca del Torrente, la música a tot drap i la pudor a “Ambi-pur aroma pino” d’aquell taxi estava a punt de tenir un vessament cerebral, el que m’hauria obligat a quedar-me al taxi recollint-t’ho tot una bona estona. Vaig abonar 4 euros inútils i vaig caminar la resta de trajecte.


A aquest blog li queda un post...

2. Qui va inventar la sopa d'all?

3. Per què es creu que si un dia l'ascensor caigués amb tu dins, si saltessis abans d'arribar al terra sobreviuries?

4. S'ha de saludar al conductor de l'autobus quan pujes?

5. De què serveixen els klinex perfumats si quan els fas servir, tens el nas tapat i no olores res?

6. De què serveix la foto dels arbitres amb els capitans abans de començar un partit de futbol si no apareix mai a cap lloc?

7. Per què el cotxe elèctric que transporta la camilla al Camp Nou porta els llums oberts?

8. Per què quan pujes les escales de dos en dos fa tanta ràbia que al final només en quedi una?

9. Per què hi ha gent que deixa posat el plàstiquet que et ve sobre el vidre del mòvil quan el compres?

10. Aquest blog tancarà quan arribi als 200 posts?

L’altre dia vaig anar al cine sense comprar les entrades pel Servicaixa, com fan els guays. De fet, només vaig fer la cua per aconseguir un 2x1 al Bocatta, que segurament caducarà a la meva cartera. La sessió era numerada: “Centradita, por favor”, “¿La fila siete le va bien?”, “Sí, sí. Fila siete está bien” i jo no sabia que només hi havia vuit fileres, així que... cap al puto final. “Sala cuatro, gracias”. Els cinemes d’una sola sala estan morint. Els pocs que queden han hagut de retallar despeses. L’última vegada que vaig anar a un, la senyora que em va vendre les entrades em va fer les crispetes, em va acompanyar al seient i va projectar la pel·lícula.

Un cop t’asseus, hi ha un dubte existencial que la humanitat encara no ha resolt: on s’ha de posar el refresc, al “posavasos” de la dreta o de la esquerra? Comencen els anuncis, que moltes vegades són millors que la peli. Un consell, intenteu no anar als cinemes Balaña perquè haureu d’aguantar la nena repel·lent que puja a l’escenari i us fa callar. Per cert, m’encanta la publicitat cutre i antiga dels negocis casolans: “Molt a prop d’aquest cinema, el Rey del Jamón” i apareix un home amb bata de metge rodejat de pernils penjats “Soy Antonio García, propietario del Rey del Jamón. Somos tres generaciones mimando al cliente…”. Després ve el mític movirecord i de tant en tant aquell de “Em desperto per encadenat i faig travelling lateral...” que acaba amb “Vols fer cinema?”.

Per acabar, l’anècdota tonta, o sigui, la que em va passar a mi. Com no hi havia ningú, vaig posar el peu a la cadira plegable del meu davant, dins l’espai que hi ha entre el respaldo i la base del seient. En aquestes que algú va asseure’s i vaig quedar atrapat. Evidentment, em feia molta vergonya dir “perdoni senyora, tinc el peu sota el seu cul, podria aixecar-se un momentet?”, així que vaig optar per la via fàcil: treure’m la sabata i deixar-la allà atrapada. Vaig veure la peli mig descalç (mai millor dit) fins al final, quan vaig poder recuperar-la. Això sí, amb la punta plana.

PD: Evidentment el de la foto sóc jo

A aquest blog li queden tres posts...

Mai he entès com algú pot mirar els programes del cor, són la cosa més absurda del món. A més, jo mai m’entero de res: aquesta gent un dia estan sortint amb un, un dia ja s’han casat amb una altra, l’altre dia surten a Salsa Rosa acusant a la seva ex de ser prostituta quan era jove, l’altre dia surt desmentint que sigui gay, l’altre dia... i així sense parar. A qui li pot importar el gordo del Paquirrín, la pesada de la Pantoja, les depressions de la Tamara o els “ligues” del Pipi? (amb aquest nom ja es veia que no arribaria a alcalde). Doncs aquí radica el problema, sí que hi ha gent que ho mira i es creu tots els muntatges que fan. També, últimament, s’ha posat de moda que els “famosos” passin per una màquina de detectar mentides. No hi ha res més còmic i patètic perquè aquella andròmina sembla feta de cartró i el personatge que la fa funcionar, anomenat per ells “expert”, és més inútil que un espia sord i cec.

A mi, l’únic que em fa molta gràcia són les persecucions dels periodistes del Tomate als famosos (bueno, això si aquesta gent ha fet la carrera de periodisme...). Dintre de poc hauran de posar com a assignatura obligatòria de periodisme la educació física perquè és fan un fart de córrer darrere del Jesulín, la Campanario, la Belén Esteban i la mare que els va parir.

PD: Itf, em podries dir si hi ha una assignatura de “història de la prensa rosa, toda la vida de los famosos desde el s. XIX hasta la actualidad”? M’interessaria molt fer-la com a crèdit de lliure elecció ja que això avança de tal manera que, dintre de poc, a la tele només hi faran programes de “marujeos”.


PD 2: A aquest blog li queden 4 posts...

El clip amb ulls que t’ajuda al Word. Els cotxes tunejats. El diari gratuit Que! Els fatxes. Els fumadors. Els Jocs Olímpics d’hivern. Els malalts del Manga. Els maniquins sense cap. Els missatges d’error de Windows XP. Els porretes independentistes. Els preus que no porten l’IVA inclòs. Els que llencen el xiclet al mig del carrer, sobretot quan el trepitjo. Els que van de hippies. Els que van vestits com si fossin ocupes. Els que van vestits de pijos. Els quillos. Els spam amb anuncis de prostitutes. Els trileros. Els virus. L’ambientador que el meu porter utilitza per rentar la porteria. La gent que sempre arriba tard. La història d’Egipte. La música tecno, house, tecno-house i el doctor House. La Renfe. L'anunci de Be water my friend. Les cadires antigues de fusta amb respaldo vertical. Les discoteques on van els quillos. Les pauses d’anuncis de la televisió que duren mitja hora. Les pel·lícules antigues de vaquers que tv3 emet als estius. Quan el portàtil es posa a hivernar. Quan he d’escriure un article pel blog i no tinc ni idea de què dir (com és el cas). Quan no trobo el mando de la tele. Quan truquen al telèfon i pengen just abans de contestar. Que els d’Operación Triunfo sempre plorin. Que Gravatar no funcioni. Que l’ascensor mai estigui a la planta on estic i hagi d’esperar a que baixi. Que les agulles dels segons dels tres rellotges de l’habitació no vagin alhora. Que no me’n recordi de més coses que hem fan ràbia.

Itf

Era un dissabte a la tarda, anava jo caminant pel carrer, pensant en les meves coses (és a dir, en res), quan, de sobte, començo a sentir crits i sorolls. La meva sorpresa al girar-me va ser veure, aturat en el semàfor, un bus turístic que reflexa la gran casta espanyola: anava infestat a la part de dalt de gent disfressada de Spiderman, Superman, Batman, Piolín, George Bush (no sé que hi pintava), etc. Ja haureu deduït que es tractava d’un comiat de solter.

Anaven tots amb cartells ben ostentosos amb frases com: “ante la duda la más tetuda”, “tiran más dos tetas que dos carretas” i “no quiero rollo, solo follo”, portaven barrets coronats amb un membre viril, amb “muñecas inchables” i bevent com guiris a Lloret. Hi havia un que, imitant Titanic, s’abocava a la barana i anava cridant “Soy el rey del mundo!!”, evidentment era el que anava disfressat de Bush. Quina pena que no va caure... . A més entonaven una cançó fantàstica que bé podria estar en els 40 principales: “alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos, porque se nos casa el Paco”. Evidentment tampoc faltava el pringat vestit de torero que, en aquest cas, era el que es casava. Era fàcilment reconeixible perquè portava un cartell penjant que posava: “me llamo paco i me caso” (el cartell era clar i directe). La desgràcia més gran va venir després: van baixar del bus i van començar a parlar (o cridar) amb la gent del carrer, deien "piropos" d’obrer de 50 anys a les ties (a les ben plantades i a les lletges de collons), en conclusió, la qüestió era veure qui la feia més grossa.

En la meva més insignificant opinió (que modest que sóc), crec que no hi ha res més cutre ni que reflecteixi el nivell mental de la societat que aquests tipus de comiats de solters.

Bachi

M’estic plantejant seriosament convertir-me en director de pel·lícules de por, ja que n’he vist unes quantes i em veig capacitat de crear-ne una, com a mínim, al nivell de la resta.

Per començar necessitem una noia d’entre 25 i 30 anys que farem veure que en té 18 i segueix a l’institut. Viurà sola en una casa com la que tenen la majoria de adolescents; dúplex unifamiliar de 200 metres quadrats amb jardí interior i exterior, parking i amb situació immillorable: en mig del bosc. Immillorable per una pel·lícula de por, clar. És imprescindible que es passegi per casa en calces tot el dia, que això m’han dit que ven.

Anem a l'escena principal. Un dia, tornant de nit de l'insti, entrarà a casa i sentirà un soroll, al que ella respondrà amb un “¿Hay alguien ahí?”. Silenci. Llavors es sentirà algo que cau a terra just darrere seu perquè l’assassí sempre és molt patos. “¿Quien anda ahí?”. “¡Si es una broma no tiene gracia!”.

Aleshores arriba el que jo anomeno 'susto fals'; ella s’espantarà però no perquè troba l’intrús sinó perquè la seva mascota fa soroll “¡Oh, Bobby! ¡Me has dado un susto de muerte!”. En aquell moment una ombra passarà darrera seu i s’amagarà al lavabo i ella, no sé com, notarà aquesta presència estranya. “¿Hola?”. S’apropa a la porta del lavabo lentament amb una llanterna, perquè és tonta i no obra la llum de les habitacions. “No me das miedo, ¿me oyes? ¡Llamaré a la policia!”. També una mica gilipollas perquè si no tens por, per què truques a la poli? Llavors, quan estigui apunt d’entrar al lavabo cridarà “¡Voy a entrar!”, també bastant estúpid perquè dones avantatges al assassí, que es prepara per matar-te. Ella traurà el cap i... xac! l’assassí li talla el cap amb una destral tacant-t’ho tot de sang i fi de la peli. La pena és que, com la noia no va en grup, no puc utilitzar la frase mítica “separémonos”.

Per a mi, anar a la perruqueria és horrorós. És com anar a la “mili”: entres cagat de por i surts rapat. Només entrar i veure els pentinats dels perruquers ja et donen ganes de fugir corrents d’allà: porten extensions horribles, tenyits multicolori o els cabells de punta que sembla que hagi passat un tifó. Un cop a dins, estàs mitja hora esperant (en el meu cas perquè sóc gilipolles i mai m’enrecordo de demanar hora) i et llegeixes totes les revistes del cor, més que res, per sentir-te integrat a la conversa sobre Paquirrín que tenen les quatre dones que s’estan fent la permanent.

Sempre hi ha dos tipus de perruquers: la tia buena i el gay, i la llei de Murphy diu que sempre et tocarà el gay. Un cop és el teu torn, et fa seure en aquells seients tan còmodes que et fan quedar mig clapat i et pregunta: Què vols que et faci? Llavors et quedes estupefacte fins que entens que es refereix al cabell i li dius que com ara, però més curt. Curiós concepte aquest de “com ara, però més curt”. Primer et mulla el cabell amb aquell fantàstic spray (jo sempre he desitjat tenir un a l’estiu per tirar-me aigua al cap) i després ve el pitjor moment... quan t’intenta treure tema de conversa: I què tal? No sembla que sigui novembre... això és culpa del canvi climàtic, i bla, bla, bla... Són com els taxistes. Per altra banda, si vas a perruquería bona, t'ofereixen un café. Jo sempre dic que no perquè tinc por que me'l cobrin. No sé si és gratis o no, m'agradaria saber-ho.

Quan al final ha acabat, et renten el cabell i et fan un massatge al cap que et deixa atontat. La meva teoria és que ho fan abans de cobrar-te perquè així no t’adonis del robatori que t’han fet per estar un quart d’hora tallant-te els cabells a sobre d’haver d’aguantar les penes del pobre perruquer.

S’apropa l’època de l’any amb més suïcidis per minut. Arriba el Nadal! El Corte Inglés ho anuncia a la seva façana des del dimecres passat, com demostra la foto. S’ha iniciat la instal·lació de centenars de bombetes (les mateixes de l’any passat i l’altre i l’altre...) que simulen cérvols i àngels, amb tan mala fortuna que no es diferencien entre ells. Primera pregunta pels religiosos, si amb el naixement de Jesús es van començar a contar els anys (allò de l’Abans de Crist i el Després de Crist), com és que Jesucrist no va néixer l’u de gener? Van trigar sis dies en decidir que començaven de zero? 1 de gener del 0. Curiós.

Personalment crec que els centres comercials marquen les dates del calendari. Si un dia decidissin que el Nadal es fot a l’agost, tots menjaríem neules a la platja. Al supermercat del barri ja han construït la típica taula de fusta aguantada per cavallets, tapada amb una espècie de moqueta vermella clavada amb grapes ben a la vista, per ostentar, amb desenes de torrons diferents, dels quals només s’esgoten el Suchard i el Nesquik. Aviat els dependents lluiran el barret de Papa Noel. Per cert, els nens no troben sospitós que hi hagi 15 Papa Noels diferents al mateix carrer? Hi ha alguns que fan pena, pobres... Fins i tot hi ha dones amb barba blanca!

Però el significat del Nadal no és només el menjar, són essencialment els regals. El Toys’r’us ha de ser el lloc més similar al paradís. Alguna vegada ho he comentat, jo tinc una gran frustració a la vida: els reis no em van portar el Robot Emilio, tu robot amigo. Era (i és) el meu somni: “Hola, soy Emilio. ¿Quieres un zumo de naranja?” i el tio et portava un suc de taronja. El que no sabia és que el suc l’havies de fer tu, li havies de fotre a la safata tu, l’havies de controlar per que te’l portés i havies de gravar-li la frase. Potser per això Baltasar va pensar que era millor portar-me roba.